I parlant de Sineu i del mercat setmanal dels dimecres, us reprodueixo un article que vaig publicar en premsa fa un temps:
CELLERS: MUSEUS DEL PALADAR POPULAR
La gastronomia mallorquina és representada, principalment, per l’oferta dels seus cellers, els quals constitueixen autèntiques cases museu on en lloc d’apreciar obres d’art es degusten els plats més representatius del receptari popular (amb unes racions massa generoses segons el meu parer, però en qualsevol cas amb un gust extraordinari). Bona part d’aquests cellers disposen d’una mateixa proposta culinària, base de la seva identitat, i tots sabem què hi trobarem: frit de be o de porcella, llengua amb tàperes, caragols, «callos», rajada amb pebres, etc. Tot i això, també n’existeix algun un poc més agosarat, famós per aprofundir en el receptari mallorquí més antic i així, a més de comptar amb els plats típics abans esmentats, ofereix combinacions de dolç i agre, salat i especiat, salat i dolç, etc.
De cellers, n’hi ha arreu de l’illa: a Inca, a Petra, a Palma, a Santa Maria (on fins i tot n’hi ha un que fa pizzes…), etc. El darrer que m’han descobert, Cas Castanyer de Sineu, m’ha permès conèixer una nova versió de celler (nova és un dir, perquè aquesta n’és la més antiga i original). Un dimecres, dia de mercat a Sineu, un amic em va proposar anar-hi a berenar. Jo pensava que berenaríem de frit (que per allà és quasi tan bo com el que fa ma mare), i no podia estar més equivocat. En haver aparcat el cotxe, anàrem a comprar un pa de quilo al forn de Can Pinara. Després enfilàrem un carreró i ens topàrem na Maria Antònia, una pagesa amb la parada plena de verdures locals i del temps: pastanaga morada, cebes tendres, carxofes, espàrrecs de marge, tomàtigues de ramellet, coliflors, taronges, etc. I carregàrem! En arribar a plaça compràrem un bocí de formatge de cabra a granel i just devora, també a granel, «banderilles» i olives pansides. D’altra banda a la carnisseria dels germans Campins, un establiment petitó de tota la vida, adquirírem quatre tallades de xulla i dos botifarrons. Quan la senalleta va ser plena, baixàrem al celler. Aquest establiment conserva l’autenticitat dels seus orígens, en què era un lloc on els dies de mercat la gent anava a berenar amb la seva carmanyola i comprava vi de bóta (vi fort, fluix o rosat). Per seguir en aquesta línia, a Cas Castanyer no hi ha cambrers, hi ha na Cati Llabrés, l’hostessa que rep els visitants. A les taules no hi ha estovalles, només hi ha un setrill d’oli i sal. Les bótes (que no són només decoratives) són plenes de vi, i cadascú s’omple la seva botella. La xemeneia sempre roman encesa, i hi ha unes grelles per poder torrar al caliu. No hi ha cafetera. Tampoc no es fa reserva, i normalment s’ha de compartir taula (i berenar, si va bé!) amb els veïnats, molts d’ells turistes, per cert. En aquest ambient, les menges que portàvem van adquirir un nou sabor, el de la tradició.