Molta gent pensa sovint que el consum de verdures és quasi exclusivament per a fer règims, i l’explicació és que contenen una baixa aportació calòrica, cosa que ens permet omplir-nos sense preocupar-nos d’engreixar. Ara bé, l’aportació de vitamines i nutrients també és molt important, sobretot si consumim productes de temporada i de conreu respectuós amb el medi que ens ajudaran a reforçar les nostres defenses davant possibles constipats i altres malalties.

Avui, en un dels blocs que apareixen a la versió digital del diari El País, hi ha una referència molt interessant a la cuina que pot degustar-se als mercats. Personalment, m’agrada molt aquest tipus de cuina, perquè la considero fresca i autèntica. Entre els mercats que he visitat, en destacaria especialment dos: d’una banda, el de la Boqueria de Barcelona, on tot està molt ben disposat (el menjar també entra pels ulls, no ens n’hem d’oblidar) i hi ha diferents opcions, des de fruita per emportar a bars de tapes, i el de Harrod’s a Londres, un «mercat» molt més comercial però amb opcions igualment interessants!

Avui, cercant per Internet, he trobat una web que m’ha fet molta gràcia: parla de les 10 millors cançons de la història del pop relacionades, d’alguna manera, amb el menjar. Hi ha una gran varietat de «perspectives»: des d’ingredients curiosos a frases extretes d’una capsa de bombons, i des dels Beatles a la música dels 80 amb Alaska com a representant.

Us deixo l’enllaç:

Vosaltres n’afegiríeu alguna més? Per cert, a mi la que més m’agrada és la de Con las manos en la masa. Em porta records de quan era ben jovenet…

Aquí teniu la lletra i el vídeo:

CON LAS MANOS EN LA MASA (de Joaquín Sabina y Vainica Doble) (1985)

Siempre que vuelves a casa
me pillas en la cocina
embadurnada de harina
con las manos en la masa.
¡Niña!, no quiero platos finos,
vengo del trabajo
y no me apetece pato chino.
A ver si me aliñas
un gazpacho con su ajo y su pepino.
Papas con arroz,
bonito con tomate,
cochinillo,
caldereta,
migas con chocolate,
cebolleta en vinagreta,
morteruelo,
lacón con grelos,
bacalao al pil pil
y un poquito’e perejil.
¡Chiquillo! que yo hice un cursillo
para cordon bleu.
Eso ya lo sé pero, ¡chiquilla!
¿Qué?
Dame pepinillos
y yo los remojaré
con una copita de Ojén.

Enllaçant amb el tema d’ahir, avui us proposo la lectura d’una de les Odas elementales de Pablo Neruda (sí, el de Veinte poemas de amor y una canción desesperada) en què es versa sobre la tomàtiga. La literatura, com veieu, també està molt relacionada amb la gastronomia!

La calle

se llenó de tomates,

mediodía,

verano,

la luz

se parte

en dos

mitades

de tomates,

corre

por las calles

el jugo.

En diciembre

se desata

el tomate,

invade

las cocinas,

entra por los almuerzos,

se sienta

reposado

en los aparadores,

entre los vasos,

las mantequilleras,

los saleros azules.

Tiene

luz propia,

majestad benigna.

Debemos, por desgracia,

asesinarlo:

se hunde

el cuchillo

en su pulpa viviente,

en una roja

víscera,

en un sol

fresco,

profundo,

inagotable,

lleno de ensaladas

de Chile,

se casa alegremente

con la clara cebolla,

y para celebrarlo

se deja

caer

aceite,

hijo

esencial del olivo,

sobre sus hemisferios enntreabiertos,

agrega

la pimienta

su fragancia,

la sal su magnetismo:

son las bodas

del día,

el perejil

levanta

banderines,

las papas

hierven vigorosamente,

el asado

golpea

con su aroma

en la puerta,

es hora!

vamos!

y sobre

la mesa, en la cintura

del verano,

el tomate,

astro de la tierra,

estrella

repetida

y fecunda,

nos muestra

sus circunvoluciones,

sus canales,

la insigne plenitud

y la abundancia

sin hueso,

sin coraza,

sin escamas ni espinas,

nos entrega

el regalo

de su color fogoso

y la totalidad de su frescura.

Per bé o per mal, m’han fet qualque entrevista sobre gastronomia per esser publicada a diferents mitjans, entre ells els diaris LOCALS i sí que és veritat, en el meu cas, que ocasionalment l’escrit pel periodista en particular no m’ha  acabat d’agradar, sigui perquè no m’he explicat bé, perquè no m’ha entès bé o simplement perquè a l’hora de resumir l’entrevista s’empren sinònims que embullen una mica el que he volgut transmetre.

Tot això que us conto neix per a explicar-vos que fa un parell de setmanes vaig llegir una entrevista al diari Última Hora, a un dels grans cuiners de Mallorca, un XEF (en majúscules) francès que cuina devers… Bé, el cas fou que l’entrevista em semblà molt bé, a no ser per una afirmació seva referent al be mallorquí, el qual li sembla que no té prou qualitat.

Curiosament aquest passat diumenge dia 28, al dominical de l’Última Hora es féu un reportatge promocionant (com ha d’ésser) el be mallorquí.

Arribats aquí se’m plantegen dues qüestions:

1. XEF, vostè que fa anys que treballa i és reconegut a Mallorca, segur que volgué dir el que s’escriví a un diari LOCAL en relació al be mallorquí, qui també és LOCAL? (Jo no ho crec)

2. Última Hora, no sé com es gestiona un diari, però segurament hi ha un «coordinador» pel qual passen totes les notícies abans de publicar-se, i no estaria de més seguir un criteri, en aquest cas,  proLOCAL!

En definitiva, o promocionem la terra i el que ens dóna o a seguir pagant «benestar» de laboratori.

Hola! Aquesta setmana us suggereixo aquest valent documental que voldria enllaçar amb la crítica sobre la propaganda fàcil de menjar ràpid = barat que vaig fer l’altre dia.

Aquest documental ens mostra que el menjar ràpid com a hàbit és perjudicial per a la salut, la qual cosa no vol dir que no es pugui menjar mai en aquests establiments, però cal que sapigueu a què us exposeu: som el que menjam i menjam el que som.

Morgan Spurlock, en aquest documental, s’alimenta durant tot un mes dels menús d’una coneguda cadena de reataurants de menjar ràpid.

En fi, a l’hora de promocionar l’austeritat alimentària, millor fer-ho amb una llesca eixuta de pa mallorquí, barat i sa.