El setembre és el mes que sempre s’associa a la tasca de la verema. Per això, avui us deixo dues dites a aquest respecte, una en què parla del sol i l’altra de l’aigua (enguany em sembla que patirem de la primera):

«La cuina, tant la domèstica com la professional, va a cavall de l’art. Un art que treballa amb productes naturals, és a dir, irrepetibles i diferents. Dins d’una mateixa qualitat de producte, no existeix un all exactament igual que un altre, ni tampoc un tomàquet o una ceba, molt menys un peix o un tall de carn. Només per aquest fet, en la cuina, a més de dominar la tècnica per fer-la correctament, cal també una gran capacitat d’atenció en els productes durant tot el temps que dura l’execució d’una recepta, precisament per saber fixar totes les propietats de gustos i textures del que s’està cuinant. Per aquesta raó, quan en un plat hi ha algun defecte o imperfecció, sempre hi ha una explicació física del que ha passat. La cuina també ens demana que ens hi acostem amb humilitat i esperit crític».

Carme Ruscalleda (Cuinar per ser feliç. Barcelona: Columna, 2004)

“L’explícit i voluntariós elogi de la creativitat acaba produint més cretins que creadors, perquè el fet de pensar que la creativitat es troba en la radicalitat és un error colossal»

Santi Santamaría

La dita d’aquesta setmana ens recomana evitar els excessos. Ja ho sabeu, si fa molta calor, no us passeu amb el beure, que fa que la temperatura augmenti encara més! (això sí, beure una miqueta és alegria, no?)

L’home és un animal que cuina. Les bèsties tenen memòria, judici i totes les facultats i passions de la nostra ment en cert grau, però no n’hi ha cap que sàpiga cuinar.

James Boswell

Hem iniciat el mes d’agost, i vull compartir amb vosaltres una nova dita popular que, en aquest cas, fa referència a la fruita d’aquest mes:

Allò que agost madura, setembre assegura

(vol dir que la fruita del mes d’agost acaba de madurar el setembre)

La setmana passada ja us vaig presentar l’univers literari (i gastronómic!) d’Andrea Camilleri. Com que em fascina la senzillesa i l’encert de les receptes que ofereix, us en presento una altra citació (en aquest cas, de l’obra La excursión a Tíndari. Barcelona: Salamandra, 2001). Com veurem, el comissari Montalbano ens presenta un altre plat força curiós: la pappanozza.

En resum, un plat molt senzill de fer i que, fins i tot, ve amb les instruccions que cal seguir a l’hora de degustar-lo!!!

Si fa unes setmanes us parlava de Vázquez Montalbán, avui toca parlar d’un autor que sens dubte n’és deutor: em refereixo al sicilià Andrea Camilleri, creador de les aventures del comissari Montalbano (us sona el nom?). Gastronòmicament, tornem a ser davant uns textos en els quals hi ha tota una sèrie de receptes, descripcions i consells molt interessants (sempre des de l’òptica d’una senzillesa enlluernadora). Avui, per exemple, us citaré un fragment de la novel·la La pista de arena (Barcelona: Salamandra, 2010), en el qual es descriu un àpat certament temptador:

Per cert, sabeu què és la caponatina? 😉