• 08/09/11 PENSAMENTS

    AVUI LA COSA VA DE POESIA

    Enllaçant amb el tema d’ahir, avui us proposo la lectura d’una de les Odas elementales de Pablo Neruda (sí, el de Veinte poemas de amor y una canción desesperada) en què es versa sobre la tomàtiga. La literatura, com veieu, també està molt relacionada amb la gastronomia!
    Oda al tomate
    La calle
    se llenó de tomates,
    mediodía,
    verano,
    la luz
    se parte
    en dos
    mitades
    de tomates,
    corre
    por las calles
    el jugo.
    En diciembre
    se desata
    el tomate,
    invade
    las cocinas,
    entra por los almuerzos,
    se sienta
    reposado
    en los aparadores,
    entre los vasos,
    las mantequilleras,
    los saleros azules.
    Tiene
    luz propia,
    majestad benigna.
    Debemos, por desgracia,
    asesinarlo:
    se hunde
    el cuchillo
    en su pulpa viviente,
    en una roja
    víscera,
    en un sol
    fresco,
    profundo,
    inagotable,
    lleno de ensaladas
    de Chile,
    se casa alegremente
    con la clara cebolla,
    y para celebrarlo
    se deja
    caer
    aceite,
    hijo
    esencial del olivo,
    sobre sus hemisferios enntreabiertos,
    agrega
    la pimienta
    su fragancia,
    la sal su magnetismo:
    son las bodas
    del día,
    el perejil
    levanta
    banderines,
    las papas
    hierven vigorosamente,
    el asado
    golpea
    con su aroma
    en la puerta,
    es hora!
    vamos!
    y sobre
    la mesa, en la cintura
    del verano,
    el tomate,
    astro de la tierra,
    estrella
    repetida
    y fecunda,
    nos muestra
    sus circunvoluciones,
    sus canales,
    la insigne plenitud
    y la abundancia
    sin hueso,
    sin coraza,
    sin escamas ni espinas,
    nos entrega
    el regalo
    de su color fogoso
    y la totalidad de su frescura.
    no responses
  • 07/09/11 RECOMANACIONS

    HISTÒRIA GASTRONÒMICA

    Aquest mes, la revista Historia de National Geographic inclou un reportatge titulat La comida de los conquistadores en el Nuevo Mundo (l’autor és Agustín Remesal). En aquest reportatge, es tracten dos vessants de l’alimentació: la fam que van passar els conqueridors espanyols en algunes fases del seu procés de conquesta i (el que m’interessa de destacar) el descobriment de tot un seguit d’aliments sense els quals, avui en dia, no entendríem la nostra cuina. Així, el maís, la patata, l’indiot, la tomàtiga, el pebre i el cacau, entre d’altres, se’ns mostren com a productes d’incorporació relativament recent a la dieta mediterrània (res a veure amb el vi, per exemple, ja degustat pels romans). De fet, segons sembla els teòlegs de l’època van arribar a considerar que Amèrica fou el darrer esglaó de la Creació, ja que allà es creuaren la fauna i la flora de tots els altres continents. Creences (i fanatismes!) a part, la veritat és que l’article resulta força interessant ja que, a més de les explicacions, va acompanyat d’una sèrie d’il·lustracions molt curioses. 
    no responses
  • 06/09/11 DITES

    MOLIÈRE

    De vegades, el menjar és més important que l’amfitrió…

    El cuiner que té és el seu mèrit principal. La gent visita els seus menjars, no a ell.
    Molière
    no responses
  • 05/09/11 TRUCS

    FORMATGES FILATS

    Ja hem parlat, en alguna ocasió, del formatge. És un aliment bàsic per a la nostra taula, i de segur que a tothom (bé, a pràcticament tothom…) li agrada per menjar tot sol, acompanyant un pa amb oli, dins una amanida, etc. Avui, però, no us vull parlar del formatge en general, sinó d’una varietat concreta: els formatges filats.
    Els formatges italians pastats i cuits es denominen «formaggi a pasta filata», això és, formatges de pasta filada. Els representants més famosos d’aquesta tipologia són la mozzarella, el provolone i el cacicavallo. Encara que com a tret comú en podem destacar l’estructura típica de la pasta, aquests formatges tenen diferències força notables ja que, segons l’elaboració i l’edat, poden arribar al mercat frecs i sense curar, de blans a consistents, curats i consistents fins a durs; fumats i sense fumar; amb aroma suau o picant, i amb formes i tamanys molt diversos.
     Una manera de reconèixer si un formatge d’aquest tipus és molt curat és fixar-se en un tall i observar si les capes originades en la pasta originalment es reconeixen. Si no es reconeixen, vol dir que és curat.
    Provolone sense curar, amb capes
    Provolone curat, sense capes
    no responses
  • 02/09/11 RECEPTES

    CONFITURA DE FIGUES DE MORO

    Seguint amb el tema de la confitura i de les figues (ara, però, passarem a les de moro), us presento una recepta senzilla extreta de l’obra que us he recomanat a l’entrada anterior. Es tracta d’una varietat de confitura poc comuna, però feta amb un producte molt nostrat!
    Ingredients:
    1/2 kg de polpa de figues de moro (correspon, aproximadament, a un quilo de fruita)
    350 g de sucre
    1 taronja
    1 llimona
    1 copa de conyac (opcional)
    En primer lloc, heu de pelar les figues, fer-les a bocins i triturar-les per obtenir el mig quilo de la polpa a què he fet referència abans. Tot seguit, cal que traieu la pell acolorida de la taronja (procureu evitar la part blanca). Espremeu la meitat de la taronja i la meitat de la llimona. A continuació, poseu en un recipient la polpa, la pell de la taronja i els sucs juntament amb el sucre, i deixeu reposar la mescla dotze hores.
    Passat aquest temps, poseu la mescla en una cassola al foc fins que arrenqui el bull, i deixeu-la a foc mitjà durant vint minutets (penseu a remenar de tant en tant!). Si voleu, al final de la cocció podeu afegir-hi el conyac. Quan acabi de bullir, heu de treure la pell de la taronja.
    Ara ja podeu envasar el producte resultant en pots de vidre prèviament escaldats. Els heu de posar en una olla amb aigua bullent durant 15 o 20 minuts, després deixar-los refredar, eixugar-los bé, i ja es poden etiquetar! Penseu a consignar l’any d’elaboració, és una dada a tenir en compte a l’hora de calcular-ne la caducitat.
    (imatge extreta de franciscotorrents.blogspot.com)
    one response
  • 02/09/11 RECOMANACIONS

    LA CONFITURA

    Avui us recomano un dels darrers llibres que he adquirit: Melmelades casolanes. 80 receptes que surten bé, de Núria Duran i Montserrat Roig. Es tracta d’un llibre complet, amb una introducció breu però reeixida i unes receptes molt interessants amb unes instruccions molt clares i amb uns trucs molt efectius. A més de confitures (o melmelades), hi ha receptes de gelees i xútneis, i un annex especialment recomanable en què es tracten receptes per a diabètics.
    no responses
  • 01/09/11 PENSAMENTS

    BE MALLORQUÍ, PROMOCIONEM EL PRODUCTE LOCAL!

    Per bé o per mal, m’han fet qualque entrevista sobre gastronomia per esser publicada a diferents mitjans, entre ells els diaris LOCALS i sí que és veritat, en el meu cas, que ocasionalment l’escrit pel periodista en particular no m’ha  acabat d’agradar, sigui perquè no m’he explicat bé, perquè no m’ha entès bé o simplement perquè a l’hora de resumir l’entrevista s’empren sinònims que embullen una mica el que he volgut transmetre.
    Tot això que us conto neix per a explicar-vos que fa un parell de setmanes vaig llegir una entrevista al diari Última Hora, a un dels grans cuiners de Mallorca, un XEF (en majúscules) francès que cuina devers… Bé, el cas fou que l’entrevista em semblà molt bé, a no ser per una afirmació seva referent al be mallorquí, el qual li sembla que no té prou qualitat.
    Curiosament aquest passat diumenge dia 28, al dominical de l’Última Hora es féu un reportatge promocionant (com ha d’ésser) el be mallorquí.
    Arribats aquí se’m plantegen dues qüestions:
    1. XEF, vostè que fa anys que treballa i és reconegut a Mallorca, segur que volgué dir el que s’escriví a un diari LOCAL en relació al be mallorquí, qui també és LOCAL? (Jo no ho crec)
    2. Última Hora, no sé com es gestiona un diari, però segurament hi ha un «coordinador» pel qual passen totes les notícies abans de publicar-se, i no estaria de més seguir un criteri, en aquest cas,  proLOCAL!
    En definitiva, o promocionem la terra i el que ens dóna o a seguir pagant «benestar» de laboratori.

    

    Ovella roja

    PS: Tot això és símplement una reflexió innocent sense ànim d’ofendre ningú.

    no responses
1 2 3